Amarcord

Data d'emissió: 22.02.2011

Canal: La Sexta 3

Fitxa tècnica

Guanyadora l'any 1975 de l'òscar a la millor pel·lícula estrangera, per a mi aquesta pel·lícula té, a més d'una qualitat excepcional, uns records entranyables. Si el gran Federico Fellini plasmava en aquesta cinta els seus records de joventut a la seva localitat natal de Rímini, a mi em recorda quan, amb la que havia de ser la meva dona, vam comprar la nostra casa i no teniem ni calefacció, ni antena exterior de televisió, cosa que feia que aquest aparell, enxufat a un vell reproductor de vídeo, es convertís en el nostre cinema domèstic. A més, aquell desembre en que ens vam traslladar a la nostra casa, fou un dels desembres més freds del segle. Així que alli estàvem, al nostre casalot destartalat, passant un fred terrible, cosa que feia que a les vuit o, màxim, a les nou, ens fiquèssim al llit sota tres o quatre mantes i mirèssim velles pel·lícules que familiars i amics ens gravaven de la tele. Una d'aquelles fou la present que, a més, com que ens agafà en una setmana de gran cansament i és de metratge llarg, la vam veure per episodis al llarg de tota una setmana. La música del genial Nino Rota, compositor, entre d'altres, de la música de "El padrino", ens acompanyava en els primers somnis de la nit, fent-nos de música de bressol. Al vespre següent, com que no recordàvem exactament quan vam caure als braços de Morfeu, rebobinàvem éxageradament i revisionavem un troç per allargar-la, perquè ens agradava molt i perquè ja no en teniem cap altre (de moment) per veure.

Tot i que trobo que el tràiler és més aviat sòrdid i que no reflexa bé la màgia de la pel·licula, en ell s'hi veuen reflectides algunes de les escenes més màgiques vistes al cinema: la nevada a la ciutat costanera, amb l'aparició d'un estrany paó reial; el transatlàntic amb les seves milers de llumetes sobre la foscor de la nit; l'escena iniciàtica amb una estanquera descomunal i el curós inventari de culs femenins montant en bicicleta, o quan fan sonar la "Internationale" des del campanar (recordem que ens situem en ple fascisme italià, a la dècada dels anys 30).

La Web 2.0 com a excusa

Permeteu-me que faci un breu parèntesi en els clàssics de cinema, per fer una petita justificació: molta gent em pregunta com és que he creat aquest bloc. La resposta és que això és el resultat, el projecte final, d'un curs efectuat a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) sobre la Web 2.0.

Si algú vol informació sobre què carai és això de la Web 2.0 m'ho pot preguntar, ara ja gairebé en sóc tot un expert. De totes maneres, m'agradaria posar-vos un exemple: tothom sap la història del naixement del nen Jesús a Natzaret, oi? Doncs si aquest naixement tingués lloc avui dia, usariem la Web 2.0 per a l'anunciament, per a informar als Reis Mags, per escollir-li un regal, per localitzar-lo. Més o menys seria una cosa així:

El planeta dels simis (Planet of the Apes)

Data d'emissió: 23.02.2011

Canal: La 2

Fitxa tècnica

Adaptació de la novel·la homònima, escrita pel francès Pierre Boulle que, curiosament, també és l’autor d’una altra novel·la que donaria lloc a una gran pel·lícula d’èxit amb la que acabàvem el comentari anterior: El pont del riu Kwai.

Recordada sobre tot pel seu desenllaç, amb un gir narratiu espectacular i sorprenent que li dona un nou sentit a la resta del metratge i que va portar als muntadors a eliminar una seqüència final on Nova, la companya del Taylor interpretat per Charlton Heston, li anunciava el seu embaràs (situació que sí que es dona a la novel·la). Dirigida per Franklin J. Schaffner, la pel·lícula mostra acció, aventures, fantasia i ciència-ficció.

A l’any 1972, en Taylor i la seva tripulació van partir en una nau espacial amb la missió de colonitzar el planeta habitable més proper. Després de comprovar que alguna cosa va malament, aterren en un planeta desconegut habitat per uns simis intel·ligents que utilitzen els humans, que han perdut la seva capacitat de parlar, per a l’experimentació o l’entreteniment. Òbviament, se’n poden fer moltes lectures del que la metàfora representa, des de la immoralitat de l’experimentació amb animals fins a una crítica de la realitat social i política del moment, passant pel racisme i la xenofòbia fins a l’ecologisme.

L’èxit del film fou tan gran que donà lloc a quatre seqüel·les, de les quals no existeix traducció al català: Regreso al planeta de los simios, Huida del planeta de los simios, La rebelión de los simios i La conquista del planeta de los simios, dues sèries de televisió (una d’elles en dibuixos animats) i una de les primeres explotacions comercials massives en forma de productes de merxandatge (la més gran fins l’arribada de La guerra de las galàxies). A més, l’any 2001 el director Tim Burton en feu un remake que no fou gaire reeixit (El planeta de los simios), i fa temps que s'està preparant un nou film sobre la sèrie que durà el títol de Rise of the Apes. A banda d'això, el món simiesc també ha estat objecte de tot tipus de webs (com, per exemple, aquesta en castellà) i de bromes, homenatges o dieu-ne com vulgueu. Una de les més notòries és la que va aparèixer, en forma de musical, a la sèrie d’animació Els Simpsons, que podeu veure a continuació:

Testimoni de càrrec (Witness for the Prosecution)

Data d'emissió: 05.02.2011

Canal: La Sexta 3

Fitxa tècnica

Magnífica pel·lícula per començar aquesta sèrie, d'un dels millors directors, en la meva modesta opinió, de la història del cinema, ni més ni menys que el genial Billy Wilder, en l'adaptació d'un relat breu de la no menys genial escriptora de novela policiaca Agatha Christie, que tot i aparèixer l'any 1925 sota el nom inicial de "Traitor Hands", el 1933 ja es va publicar dins un recull de dotze relats breus de l'autora (The Hound of Death) amb el mateix nom que la versió original del film, Witness for the Prosecution (o, en la seva traducció castellana, Testigo de cargo).

  

Anglaterra, 1952. El prestigiós advocat Sir Wilfred Roberts (Charles Laughton) ha d’abandonar l’alcohol, el tabac i els assumptes criminals massa excitants, quan es presenta en el seu despatx un home anomenat Leonard Vole (Tyron Power), home molt afable acusat d’assassinar a una adinerada vídua, la senyora French, amb qui mantenia una relació de caràcter amistós. Les proves apunten clarament que Leonard va acabar amb la vida de la millonària per poder apoderar-se de la seva herència. Malgrat tot, l’advocat Roberts creu en la seva innocència i, després de rebutjar el cas, acabarà acceptant i defensarà els seus interessos, obviant les recomanacions mèdiques que se li adrecin, assumint la defensa judicial d’en Vole. La única persona de la que disposa Vole per a testimoniar la seva coartada és la seva esposa Christine (Marlene Dietrich), una dona distant però extraordinària, i artífex del canvi d’opinió del jurista. Tot es complica, però, davant la negativa d’aquesta de testificar a favor del seu marit.

Tot i que va estar nominada als Òscars com a millor pel·lícula, millor director, millor actor principal (Charles Laughton), millor actriu de repartiment (Elsa Lanchester, esposa a la vida real de l’anterior), millor so i al millor muntatge (sis nominacions en total), no es va poder endur cap dels premis, en una nit monopolitzada per “El pont del riu Kwai”, de David Lean.

Tràiler

No hi ha dubte que el cinema i la televisió han estat els dos grans invents que han revolucionat la cultura de l’oci del segle XX, sobretot des de l’aparició de l’aparell domèstic fins la seva implantació durant la segona meitat d’aquest. Avui dia, és pràcticament impossible trobar una llar sense que almenys un d’aquests enginys presideixi menjadors, cuines, sales d’estar o dormitoris, de manera que s’ha fet absolutament imprescindible en les nostres vides. Tanmateix, es fa difícil concebre una programació d’un canal generalista qualsevol sense que en la seva graella hi hagi alguna pel·lícula de tant en tant. De igual manera, les grans produccions cinematogràfiques veurien molt limitada la seva afluència de públic sense la publicitat que li atorga la televisió com a mitjà de masses, bé de manera directa, bé mitjançant programes especialitzats, d’entrevistes, retransmissió de gales de premis, etc. Així, tenim que aquests dos mitjans audiovisuals s’odien com a antagonistes que són, però, alhora, sembla ser que es necessiten, com si d’una comèdia a la italiana es tractés.

Actualment, vivim una època de canvis en els formats televisius, amb l’arribada de la TDT i tota una onada de nous canals televisius, de segones i terceres cadenes o de nova creació, que han d’omplir les seves graelles, moltes vegades, recorrent al cinema, com a gran aposta per tal de consolidar certa audiència. Els pressupostos, però, i més donada la conjuntura econòmica que estem vivint, són minsos, i aquestes programacions cinèfiles s’han d’alimentar, en molts casos, de cintes velles en lloc de les novetats habituals. L’encert, en molts casos, és que ja que s’ha de fer servir material clàssic, aquest pugui ser de primera qualitat. Així, velles pel·lícules de les que només podíem gaudir amb els mitjans de reproducció propis, ara les podem gaudir en emissió oberta de televisió. I, és clar, sempre és una bona idea mirar pel·lícules que no se’ns hagués ocorregut comprar, però que potser ens ve de gust veure, tot i partint de que les imatges concebudes per a ser vistes en una pantalla gran, a les fosques i amb certs mitjans tècnics, a la televisió no s’acaben de veure bé. Però es poden veure, i amb molta més projecció tant en qualitat com en quantitat que en qualsevol cine club de comarques. Així, la conclusió és que el cinema ha perdut el monopoli en la difusió dels seus propis productes, suplantat per la televisió.

L’objecte del present bloc és el de recordar alguna d’aquestes cintes clàssiques (i fem servir el terme clàssic en un sentit força ampli), aprofitant com a excusa la seva emissió televisiva. Espero poder comptar amb la participació d’aquells que us animeu a llegir-ho, i procurarem fer-ho des d’una perspectiva d’una banda que pugui ser amena però rigorosa, i de l’altra com a centre d’informació de les mateixes, enllaçant amb altres webs que puguin ampliar-ne la informació. Així doncs, enfosquim l’habitació, preparem les crispetes, apaguem els mòbils, i acomodem-nos a les butaques, que la sessió és a punt de començar...