Tràiler

No hi ha dubte que el cinema i la televisió han estat els dos grans invents que han revolucionat la cultura de l’oci del segle XX, sobretot des de l’aparició de l’aparell domèstic fins la seva implantació durant la segona meitat d’aquest. Avui dia, és pràcticament impossible trobar una llar sense que almenys un d’aquests enginys presideixi menjadors, cuines, sales d’estar o dormitoris, de manera que s’ha fet absolutament imprescindible en les nostres vides. Tanmateix, es fa difícil concebre una programació d’un canal generalista qualsevol sense que en la seva graella hi hagi alguna pel·lícula de tant en tant. De igual manera, les grans produccions cinematogràfiques veurien molt limitada la seva afluència de públic sense la publicitat que li atorga la televisió com a mitjà de masses, bé de manera directa, bé mitjançant programes especialitzats, d’entrevistes, retransmissió de gales de premis, etc. Així, tenim que aquests dos mitjans audiovisuals s’odien com a antagonistes que són, però, alhora, sembla ser que es necessiten, com si d’una comèdia a la italiana es tractés.

Actualment, vivim una època de canvis en els formats televisius, amb l’arribada de la TDT i tota una onada de nous canals televisius, de segones i terceres cadenes o de nova creació, que han d’omplir les seves graelles, moltes vegades, recorrent al cinema, com a gran aposta per tal de consolidar certa audiència. Els pressupostos, però, i més donada la conjuntura econòmica que estem vivint, són minsos, i aquestes programacions cinèfiles s’han d’alimentar, en molts casos, de cintes velles en lloc de les novetats habituals. L’encert, en molts casos, és que ja que s’ha de fer servir material clàssic, aquest pugui ser de primera qualitat. Així, velles pel·lícules de les que només podíem gaudir amb els mitjans de reproducció propis, ara les podem gaudir en emissió oberta de televisió. I, és clar, sempre és una bona idea mirar pel·lícules que no se’ns hagués ocorregut comprar, però que potser ens ve de gust veure, tot i partint de que les imatges concebudes per a ser vistes en una pantalla gran, a les fosques i amb certs mitjans tècnics, a la televisió no s’acaben de veure bé. Però es poden veure, i amb molta més projecció tant en qualitat com en quantitat que en qualsevol cine club de comarques. Així, la conclusió és que el cinema ha perdut el monopoli en la difusió dels seus propis productes, suplantat per la televisió.

L’objecte del present bloc és el de recordar alguna d’aquestes cintes clàssiques (i fem servir el terme clàssic en un sentit força ampli), aprofitant com a excusa la seva emissió televisiva. Espero poder comptar amb la participació d’aquells que us animeu a llegir-ho, i procurarem fer-ho des d’una perspectiva d’una banda que pugui ser amena però rigorosa, i de l’altra com a centre d’informació de les mateixes, enllaçant amb altres webs que puguin ampliar-ne la informació. Així doncs, enfosquim l’habitació, preparem les crispetes, apaguem els mòbils, i acomodem-nos a les butaques, que la sessió és a punt de començar...